Com a activitat de classe, teniem que escollir a una companya i fer una breu descripció d'ella, amb qualsevol de les formes que ens havia ensenyat la Rosa a classe: poema, vídio, cançó, assaig...
Jo vaig escollir a la Clara Ponce i vaig fer una descripció en la qual barrejava la narració i el diatari, aquí us la deixo perquè la pogueu llegir:
Era el primer dia d’universitat, a les 9.30 del matí, em dirigia cap a
l’Auditori sense saber ben bé on era, em limitava a seguir la majoria de gent
que semblava estar perduda, com jo. A l’entrada de l’auditori vaig conèixer un
parell de noies que es trobaven en la mateixa situació i vem entrar juntes a
escoltar l’acte de benvinguda a la universitat. Un cop acabada la xerrada, ens
vem dirigir cap a l’aula per començar la presentació d’una de les assignatures,
jo anava acompanyada de les dues noies que havia conegut. Era l’hora d’entrar a
classe i vaig entrar una mica més tard, perquè com de costum estava badant i
xerrant, al entrar vaig veure una noia asseguda sola, a la segona fila de la
classe que estava mirant el mòbil, al seu costat hi havia varis llocs lliures i
vaig decidir anar cap a ella. Va aixecar el cap i em va mirar amb un somriure
tímid però que alhora inspirava ajuda i confiança, mentre caminava cap a ella
em van venir al cap tota mena de preguntes: com es dirà? com serà? s’assemblarà
a mi de caràcter?. Per fora només veia un rostre dolç, amb una pell fina i
blanquinosa, uns ulls entre verds i grisos que em desvelaven misteri, el
cabells castanys i llisos que es tocava constantment amb unes mans nervioses
que desvelaven inseguretat en ella mateixa.
Vaig demanar-li si podia seure al seu costat, a la cadira on tenia la
bossa, i amb una veu molt fina em va dir: Sí, i tant! –i va apartar la bossa. Li
vaig preguntar el nom, es deia Clara, també on vivia, a Mataró –va respondre. Després
d’aquesta segona pregunta d'on vivia ens vem adonar que teníem un munt d’amics
en comú de Mataró i que nosaltres en canvi, no ens coneixíem, ni tan sols ens
havíem vist mai. A partir d’allà va començar a fluir una agradable conversa on
ella es va anar obrint a poc a poc cap a mi.
Els dies han anat passant i les preguntes que tenia sobre ella s’han
anat responent poc a poc, sense jo forçar cap resposta, és una persona tímida
amb les persones que no coneix però xerraire amb la gent que li inspira
confiança, tranquil·la i pacient. Una mica desastre en organització, però
treballadora quan comença amb una feina. Tot i que fa un mes que la conec, no
puc definir-la amb profunditat ja que per a mi és una persona misteriosa, que
cada dia vaig coneixent poc a poc alguna cosa nova d’ella i això fa que per a
mi sigui una persona molt interessant.
Haviem de posar un peu a la fotografia per tal de que el dia de l'exposició de fotografies, les companyes es poguessin fer una idea de com era aquella persona o que era allò que voliem destacar amb aquella fotografia per il·lustrar el text. El peu de fotografia que vaig escollir jo va ser: La timidesa del primer dia no li deixava mostrar-se tal i com era.
No hay comentarios:
Publicar un comentario